El Palau de Maricel i la seva construcció

Vista des de la platja de Sant Sebastià o des de la Ribera, la façana blanca de Maricel sembla haver estat sempre allà, enfilada sobre les roques al costat de l’església. Tanmateix, el conjunt que coneixem avui és el resultat d’una transformació relativament recent: entre 1910 i 1918, aproximadament, un vell hospital medieval i un grapat de cases de pescadors es van convertir en la residència i la galeria d’art d’un milionari nord-americà. Aquesta és la història de l’edifici, dels seus espais i dels usos que ha tingut al llarg de més d’un segle.

Un hospital medieval davant del mar

El solar de Maricel té arrels antigues. Segons l’inventari de patrimoni de la Diputació de Barcelona, Bernat de Fonollar hi va fundar, abans de 1326, l’hospital de Sant Joan Baptista, aixecat sobre les roques arran de mar. L’edifici es va ampliar al segle XIX i, a finals d’aquell segle, les seves dependències havien acollit, a més de l’hospital, un convent de monges concepcionistes i una escola de nenes. Al voltant s’hi arrenglaven cases modestes de pescadors. La trajectòria de la institució hospitalària s’explica a L’antic hospital de Sant Joan.

Les obres: de 1910 a 1918

El 3 d’abril de 1910 el col·leccionista Charles Deering va comprar la primera d’aquelles cases de pescadors, i en els mesos següents va adquirir altres finques i parts de l’antic hospital, des de la plaça de Sant Joan fins al carrer de Fonollar i el baluard de Santa Caterina. La direcció del projecte va recaure en l’enginyer i artista Miquel Utrillo, que no va partir d’un plànol únic: va anar unificant edificis existents i incorporant-hi elements antics de procedències diverses.

Les obres van avançar per fases. La primera adaptació va permetre a Deering instal·lar-s’hi el 1911; el 1912 es va renovar completament la façana orientada al baluard de Santa Caterina, i el 1914 es va acabar la torre de Sant Miquel, a la façana de la qual es va encastar una escultura gòtica de l’arcàngel procedent del pont de Balaguer. El 18 d’octubre de 1915 es va inaugurar el gran saló de Maricel. Mentrestant, l’escultor Pere Jou tallava desenes de capitells i peces ornamentals, i Josep Maria Sert pintava (1915–1916) uns murals al·legòrics per a l’entrada de la residència. Les fonts situen el final dels treballs el 1917 o el 1918. El resultat, amb la ceràmica, el maó i la calç, es considera un dels primers grans exemples del noucentisme.

Maricel de Terra i Maricel de Mar

El conjunt té dues parts, separades pel carrer de Fonollar i unides per una passarel·la. Maricel de Mar, l’edifici del costat del mar, va ser la residència de Deering: el menjador ocupava l’antiga capella de l’hospital, convertida en mirador; al primer pis hi havia les habitacions de la família i al segon, la biblioteca i l’estudi. Maricel de Terra, l’actual Palau de Maricel, aplegava les grans sales pensades per mostrar la col·lecció. L’inventari de la Diputació hi descriu patis, galeries, sostres enteixinats, sòcols de rajola, terrasses enjardinades amb estanys i estàtues, i unes cobertes amb torratxes i xemeneies.

Saló d’Or, Saló Blau i altres espais

Entre les estances del Palau destaquen el Saló d’Or, al qual s’accedeix per una escala noble, i el Saló Blau, cadascun amb la seva pròpia decoració, a més de la Sala Capella i el claustre, que s’obre a la Mediterrània. Avui aquests espais acullen concerts, congressos, presentacions, cerimònies oficials i actes privats; el Saló d’Or ha estat escenari de simposis i trobades acadèmiques, com la d’intel·lectuals catalans i castellans de 1981. Els Museus de Sitges hi organitzen visites guiades, i a l’estiu els patis s’utilitzen per a concerts i sopars; les dates es poden consultar a l’agenda.

De l’abandó al museu

La marxa de Deering el 1921, amb les seves col·leccions, va deixar el conjunt sense la unitat per a la qual havia estat concebut. A partir de mitjan anys trenta el municipi va llogar el Palau, i el 14 de juny de 1936 s’hi van inaugurar un museu, amb la col·lecció de pintura sitgetana i la col·lecció marítima d’Emerencià Roig, i la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, situada al davant. A mitjan anys cinquanta l’Ajuntament va comprar l’edifici.

El 1969 la Diputació de Barcelona va adquirir l’antiga residència de Deering per exposar-hi la col·lecció donada pel doctor Jesús Pérez-Rosales, i després d’unes obres el 1969–1970 va obrir com a museu Maricel de Mar. El 1970 s’hi va incorporar Can Rocamora i, el 1981, l’Arxiu Històric de Sitges es va instal·lar a la planta baixa. Des de 2012 es treballa per recuperar la unitat arquitectònica i conceptual del conjunt i s’ha reorganitzat l’actual Museu de Maricel. Avui Maricel aplega museu, palau, biblioteca i arxiu.

Fonts i lectures

• Maricel de Terra (fitxa 08270-102) — Inventari del Patrimoni Cultural, Diputació de Barcelona
• Maricel de Mar (fitxa 08270-103) — Inventari del Patrimoni Cultural, Diputació de Barcelona
• L’edifici de Maricel — Museus de Sitges
• Centenari Maricel (1918–2018) — Museus de Sitges
• Palau de Maricel — Visitmuseum, Generalitat de Catalunya