Joaquim Sunyer i la pintura mediterrània

Joaquim Sunyer (Sitges, 1874) va ser el gran pintor del noucentisme. La seva etapa a París, Mediterrània, Pastoral, Cala Forn i la relació amb Sitges.

Publicat el 15 d'octubre de 2026 4 min de lectura

Retrat escultòric del pintor Joaquim Sunyer, obra de Manolo Hugué, al MNAC — Joaquim Sunyer retratat per l’escultor Manolo Hugué (MNAC) Foto: Desconocido · Domini públic · Wikimedia Commons

Hi ha una manera de mirar la Mediterrània, lluminosa, serena i gairebé intemporal, que la pintura catalana deu en bona part a Joaquim Sunyer. Nascut a Sitges el 1874, va arribar a ser el pintor de referència del noucentisme, i els paisatges i la gent de la seva vila natal van ser un dels fonaments d’aquesta mirada.

De Sitges a París

Joaquim Sunyer i de Miró va néixer a Sitges el 1874 i era nebot del pintor Joaquim de Miró. Cap als quinze anys es va traslladar amb la família a Barcelona, on va estudiar a l’Escola de la Llotja; el curs 1894-1895 hi va coincidir amb Joaquim Mir, Isidre Nonell, Joaquim Torres-Garcia i Xavier Gosé. La seva pintura d’aquells anys s’acostava a la de l’anomenada Colla del Safrà, tot i que no consta que en formés part.

El 1896 es va instal·lar a París. Durant més d’una dècada va viure sobretot de la il·lustració de llibres i revistes, va pintar escenes de carrer i interiors íntims i va tractar artistes com Picasso i Manolo Hugué. Va exposar a París i a Lieja, i el 1909 hi va establir contacte Eugeni d’Ors, el gran teoritzador del noucentisme, que aviat veuria en la seva obra un model.

El gir mediterrani

Una estada a Sitges el 1908 va marcar un canvi de rumb. Sunyer va deixar enrere l’ambient parisenc i va començar a construir una pintura més ordenada i meditada, en què es percep la lliçó de Cézanne i de Gauguin aplicada al paisatge i a la figura humana del litoral català. Entre 1908 i 1911 va pintar tres obres que li van donar el reconeixement: Maternitat, Mediterrània i Pastoral.

Mediterrània (1910-1911), avui a la col·lecció Carmen Thyssen, presenta figures nues en un paisatge costaner idealitzat i es considera una de les obres fundacionals del noucentisme pictòric: el paisatge de la seva terra convertit en imatge d’una Mediterrània clàssica. Pastoral (1911) va merèixer un elogi de Joan Maragall a la revista Museum, que la va presentar com una obra de caràcter genuïnament català.

1911: el pintor del noucentisme

L’exposició que Sunyer va presentar el 1911 a les galeries del Faianç Català de Barcelona, amb una seixantena d’obres, va ser un èxit i el va situar ràpidament com a figura principal de la pintura catalana del moment. El noucentisme, el moviment que defensava l’ordre, la claredat i la tradició clàssica mediterrània davant l’exuberància modernista, va trobar en ell el seu pintor de cavallet més representatiu, segons l’Enciclopèdia Catalana.

Després va passar temporades a Ceret (1912) i a Itàlia (1913), i durant la Primera Guerra Mundial es va establir a Barcelona. El 1917 va pintar Cala Forn, un paisatge de la costa sitgetana que conserva el Museu Nacional d’Art de Catalunya i que es considera una síntesi de classicisme, idealisme i humanització. El 2017, el centenari del quadre es va celebrar amb una instal·lació a la Sala Sert del Museu de Maricel, on es va exposar al costat de Pastoral.

Sitges com a taller

El 1919 Sunyer es va instal·lar amb la família a Sitges. Des dels anys vint es va dedicar més al retrat, les escenes domèstiques i el nu, i el paisatge va passar a un segon pla, tot i que va continuar pintant racons menys coneguts del terme, com el Clot dels Frares, la riera de Ribes o Miralpeix. Va exposar al Salon d’Automne de París (1920 i 1924), a Barcelona i a Madrid. Durant la Guerra Civil va viure a la Provença, a Itàlia i a París, i el 1942 va tornar a Barcelona, on va continuar exposant fins als anys cinquanta.

En els darrers anys va rebre la Legió d’Honor francesa (1949) i el gran premi de la Biennal de l’Havana (1954). Va morir el 1956.

Un llegat en la mirada

Sitges ha estat escenari de diverses generacions de pintors, de Santiago Rusiñol i els modernistes a la serenitat noucentista de Sunyer. El poeta i crític Gabriel Ferrater va veure en la seva obra una expressió reeixida de la felicitat, i aquesta calma lluminosa és potser la seva herència més reconeixible. Qui camina avui vora el mar o per les platges de Sitges encara pot reconèixer la llum i la línia de costa que ell va convertir en imatge de la Mediterrània.