Charles Deering, el col·leccionista que va transformar Sitges

Durant poc més d’una dècada, un milionari de Chicago va ser veí de Sitges. Charles Deering va arribar a la vila atret per l’amistat amb Ramon Casas i per l’ambient artístic que girava al voltant del Cau Ferrat, i va deixar darrere seu Maricel, un dels conjunts més singulars del front marítim. La seva història és també la d’una gran col·lecció d’art que es va reunir a Sitges i que, a partir de 1921, es va dispersar entre Catalunya i els Estats Units.

De la Marina a la maquinària agrícola

Charles Deering va néixer el 31 de juliol de 1852 a Paris (Maine, Estats Units). Va estudiar a l’Acadèmia Naval d’Annapolis, on es va graduar el 1873, i va servir com a oficial de la Marina fins al 1881. Aquell any va deixar la carrera militar per incorporar-se a l’empresa del seu pare, William Deering, fabricant de maquinària agrícola a Chicago. Quan el 1902 la Deering Harvester Company es va fusionar amb altres firmes per formar la International Harvester, Charles en va ser nomenat president del consell; es va retirar el 1910.

Al marge dels negocis, Deering pintava com a afeccionat i mantenia una relació estreta amb artistes. Va ser amic de John Singer Sargent des de 1876, va estudiar pintura amb el suec Anders Zorn a París i, a través del seu cercle, va conèixer Ramon Casas. Els Museus de Sitges recorden que a l’Exposició de Chicago de 1893, per consell de Zorn, va comprar el retrat d’Erik Satie pintat per Casas. Més endavant va convidar el pintor als Estats Units (1908–1909), on Casas va retratar membres de l’alta societat. Sobre Casas i la seva generació es pot llegir Ramon Casas i els artistes modernistes.

L’arribada a Sitges

El 1909 Deering va visitar Sitges amb Casas i va voler comprar el Cau Ferrat, però Rusiñol s’hi va negar. El 3 d’abril de 1910 va adquirir la primera finca al costat de l’antic hospital de Sant Joan Baptista i, a poc a poc, altres cases de pescadors i dependències del vell hospital. Va encarregar la direcció del projecte a Miquel Utrillo, el paper del qual s’explica a Miquel Utrillo i la creació de Maricel. El 1911 Deering ja podia viure a la casa, i les obres van continuar fins al 1918 aproximadament; l’evolució de l’edifici s’explica a El Palau de Maricel i la seva construcció.

Deering es va implicar en la vida local: el 1916 l’Ajuntament el va nomenar fill adoptiu de Sitges, i aquell mateix any va comprar el castell de Tamarit, al Tarragonès.

Una col·lecció d’art hispànic

Maricel no era només una residència, sinó un lloc pensat per exposar-hi art. La col·lecció de Deering tenia un accent marcadament hispànic: retaules gòtics, pintures d’El Greco, Zurbarán o Goya, escultures i mobiliari antic, al costat d’obra moderna de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i altres artistes. Una de les peces més destacades era el Sant Jordi matant el drac de Bernat Martorell, una taula gòtica catalana que va comprar el 1917. El 1915 va encarregar, a més, unes pintures murals a Josep Maria Sert per a la planta baixa de casa seva. Casas va pintar un retrat de Deering el 1914 que avui es conserva al Museu de Maricel.

La marxa de 1921

La relació amb Utrillo va acabar en desavinences, i el 1921 Deering va abandonar Sitges. Segons els Museus de Sitges, el setembre d’aquell any va traslladar les seves col·leccions fora de la vila. La Gran Enciclopèdia Catalana assenyala que bona part de les obres es van portar al castell de Tamarit, pel que sembla amb l’ajut del cònsol dels Estats Units, abans que Deering tornés al seu país. Amb la seva marxa, el conjunt de Maricel va perdre la unitat per a la qual havia estat concebut.

Deering va passar els darrers anys a Florida, a la finca de Cutler, al sud de Miami, on ja hi residia els hiverns des de 1915. Va morir a Miami el 5 de febrer de 1927. Poc abans havia regalat un orgue elèctric a la catedral de Tarragona.

El destí de la col·lecció

La col·lecció es va repartir en diverses direccions. El 1924 va passar a les seves filles, Marion Deering McCormick i Barbara Deering Danielson, que després de la mort del pare van donar nombroses obres a l’Art Institute of Chicago, entre elles el Sant Jordi de Martorell (donat el 1933) i pintures de Zurbarán i El Greco. Una altra part va quedar en mans de la família i una altra es va conservar a Tamarit. L’antiga finca de Cutler és avui un espai museístic i natural, el Deering Estate.

Sitges n’ha recuperat part de la memòria: l’exposició «Centenari Maricel (1918–2018)», al Museu de Maricel, va reunir una trentena d’obres de l’antiga col·lecció Deering. Un segle després, el nom del col·leccionista continua lligat a la façana marítima que va ajudar a transformar.

Fonts i lectures

• Charles Deering — Gran Enciclopèdia Catalana
• Centenari Maricel (1918–2018) — Museus de Sitges
• L’edifici de Maricel — Museus de Sitges
• Historic Collections: Charles Deering, Mrs. Chauncey McCormick, and Mrs. Richard E. Danielson — Art Institute of Chicago
• Charles Deering — Wikipedia (en anglès)