El Cau Ferrat i Santiago Rusiñol

A l’extrem del nucli antic, damunt les roques i a poques passes de l’església, s’alça una casa blanca de finestres gòtiques que mira directament a la Mediterrània. És el Cau Ferrat, la casa-taller que Santiago Rusiñol va crear a partir de dos habitatges de pescadors i que, després de la seva mort, es va convertir en un dels primers museus de Sitges. La seva història és la d’un edifici que va passar de refugi d’artistes a museu públic, amb totes les transformacions que això va comportar.

De dues cases de pescadors a casa-taller

L’origen de l’edifici són dues cases modestes, conegudes com can Falua i can Sensa, situades arran de mar. Segons els Museus de Sitges, Rusiñol va comprar la primera el juliol de 1893 i el maig de 1894 va adquirir la del costat, alhora que demanava permís a l’Ajuntament per ampliar la construcció amb un projecte de l’arquitecte Francesc Rogent i Pedrosa. Les obres es van acabar l’estiu de 1894 i el Cau Ferrat es va inaugurar oficialment el 4 de novembre d’aquell any, durant la tercera de les Festes Modernistes, la història de les quals s’explica a l’article sobre Santiago Rusiñol i Sitges.

El resultat és un edifici eclèctic de planta baixa i un pis, en què es barregen elements gòtics, historicistes, modernistes i de l’arquitectura popular. A la façana emblanquinada s’hi van reaprofitar finestres gòtiques procedents de l’antic castell de Sitges, enderrocat per construir l’actual ajuntament. De cara al mar destaca una petita torre cilíndrica.

Un nom i uns espais

El nom resumeix la intenció del seu creador: cau és un amagatall o refugi, i ferrat fa referència al ferro, per la col·lecció de ferro forjat que Rusiñol havia reunit en els seus viatges per Catalunya i que inicialment guardava en un taller compartit a Barcelona amb l’escultor Enric Clarasó.

A l’interior, la gran sala del primer pis té un aire neogòtic, amb arcs apuntats, una galeria amb vitralls i un sostre enteixinat de fusta. En una de les estances, l’anomenada «cambra del brollador», es conserva una font gòtica del segle XV procedent del santuari de l’ermita del Vinyet.

Les col·leccions

Rusiñol va anar omplint la casa d’objectes fins a convertir-la en un museu-taller. La Gran Enciclopèdia Catalana i els Museus de Sitges en destaquen:

• La col·lecció de ferro forjat català i castellà, amb peces dels segles XIII al XX, que va donar nom a l’edifici.
• Dues pintures d’El Greco, Sant Pere penitent i Les llàgrimes de la Magdalena, comprades a París el 1894.
• La col·lecció de vidre català dels segles XVI al XX que va adquirir al pintor Alexandre de Riquer el 1902, a més de ceràmica, mobiliari i talles policromades dels segles XV al XVIII.
• Materials arqueològics, entre els quals peces púniques de les excavacions del Puig des Molins d’Eivissa i ceràmica grega.
• Art modern: obres del mateix Rusiñol i d’artistes del seu entorn, com Ramon Casas, Picasso, Ramon Pichot, Isidre Nonell, Ignacio Zuloaga o Darío de Regoyos, i escultures d’Enric Clarasó, Manolo Hugué o Pau Gargallo.

Del llegat de 1931 al museu públic

Rusiñol va morir el 1931 i en el testament va deixar el Cau Ferrat i les seves col·leccions a la vila de Sitges. Segons l’inventari de la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament va rebre el llegat de la família el 13 de desembre de 1932, i el museu es va obrir al públic l’abril de 1933. Aquell any es va crear un patronat i el primer director, l’historiador de l’art Joaquim Folch i Torres, es va encarregar de l’ordenació museogràfica i de l’inventari dels fons.

Durant el franquisme el museu va viure una etapa d’estancament. El 1962 l’edifici va ser declarat monument, avui Bé Cultural d’Interès Nacional; el 1966 s’hi va fer una intervenció important per resoldre’n el mal estat, i el 1968 la Diputació de Barcelona en va assumir la gestió. Des de 1994 el gestiona el Consorci del Patrimoni de Sitges.

La restauració de 2010–2014

El contacte directe amb el mar castigava l’edifici. Entre 2010 i 2014 s’hi va dur a terme una rehabilitació a fons, dirigida per l’arquitecte Josep-Emili Hernàndez-Cros, que va tractar la humitat, va restaurar rajoles i elements decoratius i va dotar el museu d’instal·lacions actuals. El Museu del Cau Ferrat va reobrir el desembre de 2014 i avui forma un conjunt amb el Museu de Maricel, units per l’edifici de Can Rocamora.

Recórrer-ne les sales permet veure, més enllà de les obres, la casa tal com la va imaginar el seu creador: un lloc per viure, pintar i rebre els amics davant del mar.

Fonts i lectures

• El Cau Ferrat — Gran Enciclopèdia Catalana
• The building (Cau Ferrat) — Museus de Sitges
• Cau Ferrat (fitxa d’inventari) — Diputació de Barcelona, Inventari del Patrimoni Cultural
• Cau Ferrat Museum — Patrimoni Cultural, Generalitat de Catalunya