L’origen medieval de Sitges

Sitges entra en la història escrita a finals del segle X, quan el seu nom apareix per primera vegada en un document. A partir d’aleshores, entre castells de frontera, bisbes, llinatges de castlans i una institució caritativa barcelonina, el petit nucli agrupat al promontori de la Punta va anar prenent forma de vila.

Un nom en terra de frontera

Al segle X el Garraf era terra de frontera entre els comtats catalans i al-Andalus. La costa, exposada a la superioritat naval andalusina, era un espai insegur. En aquest context apareix el topònim. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, el primer esment és de l’any 991, amb la forma Cegias; l’obra Catalunya Romànica, de la mateixa editorial, parla del 987 i el 992. Els documents recullen variants com Cigias, Ciges o Citges, que es relacionen habitualment amb sitja, el dipòsit excavat a terra per guardar-hi gra, com expliquem a d’on ve el nom de Sitges.

El castell, entre el bisbe i els Ribes

El castell de Sitges ocupava el solar de l’actual Casa de la Vila i depenia del bisbe de Barcelona. El 1041 el bisbe Guislabert va cedir el castell de Ribes a Mir Geribert i va disposar que el de Sitges i el seu terme també li passarien a la mort del prelat. Des de finals del segle XI van ser els Ribes, una branca dels Santmartí, els qui van tenir el castell, sempre reconeixent l’autoritat del bisbe: el 1130 Oleguer, arquebisbe de Tarragona i bisbe de Barcelona, va infeudar els castells de Sitges i de Ribes a Arnau de Ribes, que el 1142 va prestar jurament de fidelitat per tots dos.

El territori tenia altres punts fortificats. Al turó de Miralpeix, cap a Vilanova, el bisbe Guislabert va concedir cap al 1057 una torre abandonada amb la condició de reconstruir-la i repoblar el lloc; la fortalesa va ser destruïda cap al 1190 en un conflicte entre senyors veïns. Al massís, el castell de Campdàsens consta el 1097.

Els castlans que van prendre el nom de Sitges

La guarda i l’administració del castell requeien en una família de castlans que va adoptar el cognom Sitges. El primer membre documentat és Guillem Arnau, citat el 1116. Durant dos segles el llinatge va anar ampliant els seus drets sobre el terme, fins a arribar a Agnès de Sitges, que va heretar la castlania cap al 1275. A principis del segle XIV Agnès va vendre els seus drets a Bernat de Fonollar, procurador general de Catalunya i home de confiança del rei Jaume II. L’any varia segons la font: l’Ajuntament dona el 1306 i altres fonts, el 1308.

Bernat de Fonollar i la Pia Almoina

Fonollar va ser molt més que un comprador. El 1321 va obtenir per concessió reial la plena jurisdicció sobre el terme, es va instal·lar a Sitges en retirar-se de la cort i el 1324 va fundar l’hospital de Sant Joan Baptista. Va morir el 25 d’octubre de 1326 sense descendència i va ser enterrat a l’església parroquial, on es conserva la seva ossera gòtica amb una figura jacent vestida de cota de malla. Va nomenar hereva la Pia Almoina de Barcelona, una institució benèfica vinculada a la catedral.

L’herència no es va fer efectiva immediatament. Segons l’Enciclopèdia Catalana, el castell va passar a la Pia Almoina el 1353, després de la mort de la vídua de Fonollar, i la institució va haver de defensar els seus drets davant d’altres reclamacions, com les de Bernat de Fortià i la reina Violant de Bar, fins a recuperar-ne el domini ple el 1390. El 1411 va prendre possessió també de Miralpeix, que el 1413 va quedar incorporat a la universitat, és a dir, el municipi, de Sitges. La Pia Almoina va conservar la senyoria més de quatre segles, fins a principis del segle XIX, i durant bona part d’aquest temps la vila va pledejar per dependre directament de la Corona.

Una vila emmurallada

El nucli medieval va créixer al promontori, al voltant del castell i de l’església, que va tenir un primer edifici romànic documentat el 1135 i una església gòtica acabada el 1322, antecessora de l’actual Sant Bartomeu i Santa Tecla. Cap al segle XIII es va aixecar una muralla amb dos portals, un cap a Barcelona i un altre cap a Vilanova, i aviat la població va desbordar el recinte i va formar un primer raval. El castell va conservar la forma romànica fins al segle XVI, quan va ser substituït per un edifici gòtic tardà, enderrocat en part el 1869 per construir-hi la Casa de la Vila. L’evolució d’aquestes defenses s’explica a el castell i les muralles de Sitges.

A finals de l’edat mitjana, Sitges ja era una vila amb castell, església, hospital, muralla i un senyor eclesiàstic. Sobre aquesta base es desenvoluparien més endavant la vida marinera, el comerç i la viticultura que donarien forma a la població moderna.

Fonts i lectures

• Castell de Sitges — Catalunya Romànica, Enciclopèdia Catalana
• Sitges — Gran Enciclopèdia Catalana
• Castell de Miralpeix (Sitges) — Catalunya Romànica, Enciclopèdia Catalana
• El marc històric de l’art romànic al Penedès i el Garraf — Catalunya Romànica, Enciclopèdia Catalana
• Ossera de Bernat de Fonollar — Inventari del Patrimoni Cultural, Diputació de Barcelona
• La família Sitges — La memòria de les cases, Ajuntament de Sitges