Sitges i la seva tradició marinera

Avui associem el mar de Sitges amb les platges i el passeig, però durant segles va ser sobretot un lloc de feina. En vivien pescadors, mariners, patrons i comerciants, i per mar sortien el vi del Penedès i la malvasia cap a altres ports. Aquesta vocació marinera explica bona part de la història de la vila, des de la prosperitat del segle XVIII fins a la seva relació amb Amèrica.

Una vila mirant a la Mediterrània

A l’edat mitjana, segons el resum històric de l’Ajuntament, Sitges era l’única vila costanera entre Barcelona i Tarragona, i els seus veïns combinaven l’agricultura amb l’elaboració de vi i el comerç marítim per la Mediterrània. Els seus vins, blancs i negres i sobretot el moscatell i la malvasia, es venien fora des de ben aviat. La tradició atribueix l’arribada de la malvasia a expedicionaris que van tornar de Grècia a principis del segle XIV, però és una llegenda sense confirmació documental.

Del cabotatge a les rutes oceàniques

A partir del segle XVI, malgrat pestes, guerres i pirateria, l’economia sitgetana es va orientar a exportar vi cap al nord d’Europa, i una flota mercant pròpia donava feina a bona part de la població. Al cabotatge el va seguir el comerç d’altura.

Les dades reunides per l’historiador Llopis i Bofill, recollides per la Gran Enciclopèdia Catalana, mostren la dimensió que va assolir: entre el 1755 i el 1799, 52 vaixells de Sitges van fer 13 viatges a Buenos Aires, 105 a les illes de Barlovent i 41 a Terra Ferma i el golf de Mèxic. El mateix autor documenta 46 capitans sitgetans que van navegar per l’Algarve, el Cantàbric i el nord d’Europa, fins a Sant Petersburg. Aquesta xarxa marítima és l’origen del comerç amb Amèrica i dels «americanos» de Sitges.

Defensar-se del mar

El mar també portava perills. Les incursions de corsaris nord-africans van deixar empremta en la toponímia —la Cala Morisca— i en les defenses de la vila. Segons l’inventari de patrimoni de la Diputació de Barcelona, el 1685 va fondejar davant la vila una fragata destinada a defensar-la de la pirateria barbaresca, tripulada per homes del gremi de Sant Elm; d’ella pren el nom la platja de la Fragata. A la base del Baluard encara es veuen els norais de pedra del segle XVI on s’amarraven les barques, i el 1797 els canons del Baluard van rebutjar dues fragates angleses que volien apoderar-se dels mercants fondejats. Ho expliquem amb més detall a l’article sobre el castell i les muralles.

Pescadors, confraries i processons

Al costat de la marina mercant hi havia la pesca, més modesta però constant. La Germandat de Pescadors i Mariners celebrava el 16 de juliol la festa de la Mare de Déu del Carme: després de dinar, famílies i mariners baixaven a la platja, plena de barques guarnides, i la imatge de la Mare de Déu encapçalava la processó de les barques. El costum perdura: avui la Confraria de Pescadors de Sitges porta la imatge al mar en una processó que surt del port d’Aiguadolç cap a Terramar i fa una ofrena floral davant del cementiri en record dels pescadors i mariners difunts. Pots consultar les dates a l’agenda i llegir-ne més a l’article sobre les festes marineres.

La pesca, però, ha perdut pes. La Gran Enciclopèdia assenyala un fort retrocés als anys noranta, tot i que la confraria continua activa, i recorda que l’antic barri de pescadors de les Cases Noves es va urbanitzar als anys cinquanta.

La fi de la navegació i la memòria d’Emerencià Roig

La flota sitgetana va entrar en declivi al segle XIX. L’arribada del ferrocarril el 1881 va millorar les comunicacions, però el trànsit transatlàntic es va concentrar al port de Barcelona; cap al 1900, la fil·loxera i la pèrdua de les darreres colònies van acabar de reduir la navegació.

Bona part del que sabem d’aquell món es deu a Emerencià Roig i Raventós (Sitges, 1881-1935), fill del pintor Joan Roig i Soler. Farmacèutic de formació, va dedicar els seus darrers anys a documentar la vida marinera catalana parlant amb capitans, pilots i pescadors. Va publicar La pesca a Catalunya (1926), La marina catalana del vuit-cents (1929) i Sitges dels nostres avis (1934). Després de la seva mort, el seu germà Josep va donar a l’Ajuntament la seva col·lecció, uns 350 objectes amb més de seixanta maquetes de vaixells, instruments de navegació, cartes nàutiques i dibuixos. Es va obrir al públic el 1936 al Palau de Maricel, considerat el primer museu marítim de Catalunya, i entre el 1995 i el 2010 es va exposar al Museu de Maricel.

Aquesta col·lecció i els norais del Baluard recorden una Sitges que va viure del mar molt abans que el mar fos un reclam turístic.

Fonts i lectures

• Sitges — Gran Enciclopèdia Catalana
• Una mica d’història — Ajuntament de Sitges
• Norais del Baluard — Inventari del Patrimoni Cultural, Diputació de Barcelona
• Diada dels pescadors i mariners, Mare de Déu del Carme — Inventari del Patrimoni Cultural, Diputació de Barcelona
• Col·lecció de Marineria Emerencià Roig i Raventós — Museus de Sitges
• Emerencià Roig i Raventós — Revista Argo, Museu Marítim de Barcelona